Simone de Beauvoir, feminista i escriptora

Textos: Marta Segarra (Centre Dona i literatura, UB)Procedència de les imatges: Rapho / Agence Internationale Jean GuyauxDisseny: Xeixa RosaImpressió:Producció: Institut Català de les Dones© de l’edició: Institut Català de les Dones© dels textos: l’autora© de les fotografies: R. Doisneau, F. Guenet, J. Guyaux, W. Karel, Keystone i J. Niepce

F i l ò s ofa i escriptora, Simone de Beauvoir ha estat una de lesintel·lectuals més visibles i influents del segle X X. Amb aquestaexposició, l’Institut Català de les Dones proposa un trajecteper la vida i l’obra d’una dona que, amb el seu enfrontament ales convencions dominants del seu temps, va provocar debats

apassionants que encara avui, a cent anys del seu naixement,generen reflexions i polèmiques.

Si el canvi social i simbòlicque ha tingut repercussions més prof u n d e sal segle X X és el protagonitzat per les dones i el feminisme, Simone deBeauvoir (nascuda a París l’any 1908) ha estat indiscutiblement una deles seves figures més destacades. El dia del seu enterrament, ÉlisabethBadinter va cridar: “Dones, li deveu tot!”. Sense arribar a l’exageracióde considerar-la la “mare del feminisme”, no es pot negar el paperrellevant que Beauvoir ha exercit en la teoria i la pràctica feministes,no només a través de la seva obra, sinó també de la seva trajectòria vital.

Simone de Beauvoir fou una de les intel·lectuals més visibles i influentsdes dels anys 1940 fins a la seva mort el 1986. Des de París, la seva ciu-tat, fins al Japó i Amèrica Llatina, on viatjava sovint, la seva veu eraescoltada per milions de dones a qui desvetllava o encoratjava les ànsiesd’alliberament i de canvi.

El seu llibre més conegut, El segon sexe, que es publicà per primer copl’any 1949, és una anàlisi exhaustiva dels mecanismes de la domina-ció dels homes sobre les dones. Simone de Beauvoir hi desmunta els“mites” que feien —i que, a molts països del món, encara fan— de la

feminitat una condició inferior respecte a la masculina.

Tanmateix, Simone de Beauvoir no va escriure nomésaquest gran llibre, sinó també novel·les, relats, assaigsfilosòfics i, especialment, textos que es poden classificardins de la “literatura del jo”: memòries, diaris íntims icorrespondència privada, que algunes persones conside-ren la millor faceta de l’escriptora.

Se la relaciona habitualment amb el filòsof Jean-Paul Sartre, creadordel moviment “existencialista”, del qual Simone de Beauvoir va seruna pensadora cabdal, sovint minimitzada en relació amb Sartre iAlbert Camus. Des de principis dels anys 70, Simone de Beauvoir esva involucrar plenament en el Moviment d’Alliberació de les Donesde França (MLF).

9 de gener del 1908. Neix a París.

1913 Comença la seva escolarització a unaescola privada per a senyoretes de bonafamília que s’anomena,premonitòriament, Désir (“desig”).

1929 Es llicencia en Filosofia a la Universitatde la Sorbona. Queda segona al concursnacional de l’agrégation (oposició per aaccedir al professorat d’ensenyamentsecundari i superior).

1943 En plena ocupació alemanya, apareix laseva primera novel·la, La invitada, quecausarà escàndol per la descripció que fad’un model de relacions amoroses altreque la parella tradicional.

1944 Publica el seu primer assaig filosòfic,Pirros i Cinees.

1945 Viatja a l’estat espanyol com acorresponsal de la revista Combat, onpublicarà cròniques polítiquesdenunciant els abusos del franquisme ila misèria de la postguerra espanyola.Repetirà sovint les estades a Catalunya ia Portugal.

1947 Primera estada als Estats Unitsd’Amèrica, país que la fascina i la irritaalhora, i al qual dedicarà un llibre.

1949 Apareix el seu assaig El segon sexe, quevol denunciar, mitjançant argumentsfilosòfics, antropològics, psicològics iliteraris, la secular consideraciónegativa de les dones respecte alshomes, fonament de la desigualtat entreels sexes al llarg de la història.

Es tradueix immediatament a moltsidiomes i és llegit per milions de donesarreu del món.

1954 Rep el premi literari més prestigiós deFrança, el Goncourt, per la seva novel·laEls mandarins, que retrata el grupd’intel·lectuals existencialistes imarxistes del qual forma part, totdedicant un paper protagonista al filòsofJean-Paul Sartre —el seu companyprincipal al llarg de la seva vida— i alpremi Nobel Albert Camus.

1958 Publica el primer volum de la sevaautobiografia, Memòries d’una noia

formal, que es converteix ràpidament enun llibre de capçalera per a moltesdones que han travessat la mateixaexperiència de revolta i alliberamentrespecte a les constriccions patriarcals.

62 En col·laboració amb l’advocada GisèleHalimi, escriu el testimoni Djamila

Boupacha, que denuncia les tortures del’Estat francès contra aquestaindependentista algeriana.

1964 Una mort molt dolça relata l’agonia de laseva mare en un estil cru i tendre alhora.

1968 El segon sexe es publica en català, entraducció d’Hermínia Grau de Duran iCarme Vilaginés i pròleg de MariaAurèlia Capmany.

1971 Signa el “manifest de les 343” per ladespenalització de l’avortament. Aquestacte públic marca el seu compromís ambel Moviment d’Alliberació de les Dones(MLF), que durarà fins a la seva mort.

1977 Col·labora en la creació i direcció de larevista Nouvelles féministes (queesdevindrà Nouvelles questions

féministes).

1981 El seu llibre La cerimònia dels adéus, quedescriu els darrers temps de la vida deSartre com a exemple de la decadènciadel cos i de la ment que significa lavellesa per l’autora, causa un altreescàndol per la desmitificació del “granhome” que realitza.

1981 Defensa activament la candidatura delsocialista François Mitterand a lapresidència de la República francesa perla seva promesa de crear un ministeridels Drets de les dones, que complirà.

14 d’abril 1986 Mor a París, al costat de la sevaamiga i filla adoptiva Sylvie Le Bon deBeauvoir.

1999 Amb motiu del cinquantenari de lapublicació de El segon sexe, es publicauna nova traducció d’aquest al castellà, ala col·lecció “Feminismos”.

2008 Sylvie Le Bon de Beauvoir continua laseva tasca d’editar els textos inèdits del’escriptora, amb la publicació del seudiari d’estudiant.

El centenari del seu naixement secelebra a París amb un gran col·loquiinternacional en homenatge a Simonede Beauvoir, organitzat per JuliaKristeva.

Aquesta famosa frase (que Simone de Beauvoir agafa de Freud) respon a la pregunta que laf i l ò s ofa planteja en El segon sexe: ¿Què vol dir ser dona? ¿És només un fet biològic, o una donaés també el fruit de l’educació i la cultura que rep? La tesi de Beauvoir és que la feminitat és unaconcepció cultural, que no es desprèn naturalment del fet de tenir un sexe femení.

L’escriptora va encara més enllà: la dona ha estat definida com “l’Altre” de l’home, és a dir, comla diferència respecte a allò “normal”. Afegeix que les nocions d’home i dona no han estat maipensades com dos pols oposats però del mateix rang, sinó que l’home representa alhora el polpositiu i el neutre, i la dona el negatiu i marcat.

El segon sexe fa, doncs, un repàs de la història de les dones des de l’antic Egipte fins a l’èpocacontemporània (el llibre es va publicar el 1949), per arribar a la conclusió que la inferioritatde les dones és un fet innegable, però no pas perquè elles siguin inferiors als homes en essèn-c i a, sinó perquè les seves condicions de vida han estat molt diferents. Les dones han estatapartades al llarg de la història de l’espai públic, de la creació i del pensament, ja que totes lessocietats són patriarcals i misògines, i això es reflecteix en l’art, la literatura, la religió i fins itot la ciència. Tanmateix, malgrat aquestes circumstàncies desfavorables, subratlla Beauvoir,moltes dones del passat van aconseguir destacar en els àmbits polític, literari i intel·lectual.

S. de Beauvoir denuncia també que l’arma principal que s’ha utilitzat per reduir les dones a aquestpaper secundari és el seu rol exclusiu com a mares i esposes. El matrimoni era considerat el“destí tradicional” de les dones, i ser mares el seu “destí natural”. La maternitat ha estat, així,reduïda a la “immanència”, oposada a la “transcendència” de les activitats masculines, en unaoposició tradicional entre c r e a r i p r o c r e a r. Al mateix temps, els fills es consideraven propietatdel pare, per la qual cosa l’avortament estava penalitzat. El llibre critica el tremendisme queenvolta l’avortament tot assenyalant, però, el seu perill per a les dones si es fa clandestina-ment. També desmitifica el cèlebre instint maternal. De vegades, s’ha criticat des del mateix

feminisme el fet que Beauvoir desaconsellila maternitat a les dones, però el que diuaquesta és que la maternitat hauria de sersempre una decisió lliure i responsable i queaixò és impossible tal com està concebuda,des de l’antigor fins a la seva època.

En canvi, El segon sexe és molt més ambigurespecte a la consideració del desig i la sexua-litat de les dones. Si bé és cert que Beauvoirdedica un capítol a les lesbianes on desmun-ta el tòpic que aquestes “imiten els homes”o que es desvien de la feminitat “natural”,cau en l’altre tòpic d’afirmar que la sexua-litat és menys important per a les dones queper als homes, i que en elles està sempre lli-gada a l’angoixa. El llibre vol denunciar lavisió negativa que s’ha tingut sempre del cos

de les dones en relació amb els processos que li són característics —la menstruació, l’embaràs,la menopausa...—, tot i que sembla, en certa manera, compartir-la.

Finalment, El segon sexe fa un balanç del que les dones havien aconseguit fins a l’any 1949 aEuropa (donant una especial importància a la independència econòmica gràcies al treballremunerat) i adverteix, com havia fet pocs anys abans Virginia Woolf a Una cambra pròpia, queels obstacles simbòlics que frenen la llibertat d’acció de les dones són encara molt grans.

En la relació de Beauvoir amb la teoria i el moviment feministes es poden distingir dues eta-pes: El segon sexe (1949) va constituir un assaig pioner per a la reflexió sobre l’opressió deles dones, però no va portar la seva autora a militar com a feminista; en canvi, a partir dels anys70, Beauvoir es va involucrar en cos i ànima en el Moviment d’alliberació de les dones aFrança (MLF). Trobava essencial lluitar primer per modificar les lleis que mantenien la desi-gualtat entre homes i dones, així com pel “dret d’escollir” d’aquestes; va fundar amb altrespersones, per exemple, l’associació “Choisir” (Escollir), que defensava la legalització de lacontracepció i de l’avortament.

Pel que fa a les idees desenvolupades en El segon sexe, la teoria feminista ha evolucio-nat tant des de l’època en què es va publicar aquesta obra que sovint es considera queha estat superada i ja no té validesa. Tanmateix, la seva influència ha estat essencial pera la teoria i la pràctica feministes, ja sigui assumint els seus pressupòsits, o bé reaccio-nant-hi en contra.

Així, moltes de les veus cantantsdel pensament feminista actual(com Judith Butler o Fr a n ç o i s eCollin) reconeixen el caràcterprecursor i la rellevància de E lsegon sexe, tot i les seves limita-cions. Butler subratlla la contri-bució de Beauvoir a la distincióentre sexe i gènere (el primerdesigna la “femella”, el segon la“dona”): si el gènere és una“interpretació cultural variable”del sexe, no té la rigidesa d’una“identitat” unitària. A més,Butler mostra com Beauvoir des-criu el “fer-se dona” de les cria-

tures amb sexe femení com una barreja d’eleccions lliurement preses i d’assimilació pas-siva del model de feminitat imposat per la societat, una posició compartida per moltesteòriques actuals.

La concepció que té la filòsofa del cos com a “situació”, en lloc de considerar-lo quelcomdonat i immutable, és a la base d’altres teories com les de Michel Foucault o Monique Wi tt i g ,que han anat molt més lluny en qüestionar l’essencialitat del binomi masculí-femení. Aixòli permet també denunciar la tirania d’un ideal de bellesa femenina que es manifesta a tra-vés de la moda o la publicitat, i que redueix la dona a ser només un objecte de la mirada i deldesig masculí.

D’altra banda, s’ha criticat també des de certes posicions feministes la insistència deBeauvoir en el concepte d’“igualtat”, tot considerant que amaga una igualació de les donesrespecte als homes, esborrant les diferències. Alice Jardine afirma que Simone de Beauvoirs’identifica amb la figura del pare i rebutja la de la mare, actitud representada en la mito-logia grega per la deessa Atenea, que no té mare perquè neix del cap del seu pare, Zeus.

La relació de Simone de Beauvoir amb les lluites per l’emancipació de les dones no esr e s umeix, però, simplement en la seva activitat de pensadora i de militant feminista,sinó que, com va dir Kate Millett, per a moltes dones “ella ens va ensenyar a viure, nonomés a pensar”.

Simone de Beauvoir va dir que ella no es considerava una filòsofa (perquè no va bastir cap“gran sistema” de pensament) sinó una escriptora. La seva obra de ficció —novel·les, relatsi una obra de teatre— vol reflectir les seves idees sobre la vida i sobre les dones, el seu grancentre d’interès. Els personatges femenins són, en efecte, protagonistes en l’obra de Beauvoir,però de vegades se li ha retret que en fa unes descripcions ben poc afalagadores. No hi ha,pràcticament, cap dona madura i forta en el seu univers literari, sinó que les dones que retra-ta tenen personalitats molt complexes i, generalment, gens modèliques des d’un punt devista feminista.

Si bé algunes crítiques han considerat que això mostra la poca consideració que l’autora teniaper les dones, el que volia Simone de Beauvoir era mostrar que el patró de feminitat impo-sat a aquestes provoca tensions violentes i fins i tot insuportables. Així, els tres relats reunitssota el títol La dona trencada (1968) presenten dones en crisi pel seu pas de la joventut a lamaduresa, viscut com un fracàs.

L’obra que la va donar a conèixer, La invitada (1943), fa una crítica de l’amor romàntic en elqual creuen moltes dones i que representa segons Beauvoir una trampa, ja que, per amor,moltes dones sacrifiquen la seva autonomia com a individus. Però aquesta novel·la volia seruna il·lustració de les teories de la pensadora sobre la relació entre el jo i l’Altre, per la qualcosa el filòsof Merleau-Ponty la va qualificar de “novel·la metafísica”.

L’altra novel·la més coneguda de Simone de Beauvoir és Els mandari n s (1954), que fa unretrat sense concessions dels grans intel·lectuals contemporanis (Jean-Paul Sartre i AlbertCamus, principalment). Tot i que l’obra vol ser un testimoni de l’època, l’escriptora rebut-ja la novel·la de tesi, i intenta reflectir l’ambigüitat de l’experiència viscuda.

Finalment, Les belles imatges (1966) fa una crítica de la societat de con-s um i presenta una visió força negativa de les relacions entre mare i

filla, ja que Beauvoir considera que les mares col·laboren, sovint,en el manteniment de l’opressió de les dones.

Tot i que Simone de Beauvoir és més radical enla seva obra de ficció que en la teòrica, segonsVirginia M. Fichera, ja que s’aventura a tractar

temes que no eren gens habituals en la literaturaescrita per dones, és més transgressora pel que faal contingut de les novel·les que no a la seva fo r m a ,

força previsible i tradicional. En unmoment en què la novel·la europeapassava per una transformació radi-cal (especialment a França, amb elNouveau roman), Beauvoir practicaun estil convencional i es malfia de les innovacionsnarratives i lingüístiques, que li semblen obscurir

la comunicació amb les lectores i lectors.

Tanmateix, cal reivindicar i rellegir l’obra deficció de Simone de Beauvoir, el valor de la

qual la crítica ha minimitzat en favor decomentaris més centrats en l’autora que

en els seus llibres.

Seguint una tradició iniciada per altres escriptores franceses que la van precedir, com GeorgeSand o Colette, Simone de Beauvoir —al principi, sense voler-ho— es va convertir en unmodel de conducta (o, millor, en un antimodel respecte als paràmetres tradicionals) per a mol-tíssimes dones, no només a França. Les seves eleccions vitals (no va voler casar-se mai, ni tam-poc tenir fills, i va mantenir nombroses relacions amoroses amb homes i dones, general-ment més joves que ella, al llarg de la seva vida) es van reflectir en la seva escriptura íntima,que s’ha anat publicant abans i, sobretot, després de la seva mort, per voluntat pròpia.

Quan tenia cinquanta anys, Simone de Beauvoir va decidir escriure el que seria el primerv o l um de les seves memòries: M e m ò ries d’una noia form a l (1958). Hi descriu els seus antece-dents familiars, la seva infantesa i joventut, fins al moment d’acabar els estudis i començarla seva vida professional. Hi relata, doncs, una història totalment singular, la dels seus orí-gens, i alhora col·lectiva, la de moltes dones que van patir, com ella, el procés d’adaptació i,més tard, de rebel·lia enfront dels patrons tradicionals de la feminitat.

L’autora va seguir publicant les seves memòries de joventut i de maduresa, on relata la ges-tació de les seves obres, descriu veladament les seves relacions afectives i comenta la sevaevolució personal i política. A Una mort molt dolça (1964), Beauvoir narra l’agonia i la mortde la seva mare, sense estalviar detalls que normalment es callen. La seva intenció és mos-trar que la vellesa i la mort no són només processos naturals sinó també fets culturals. Lamateixa intenció guia La cerimònia dels adéus (1981), que va causar escàndol perquè enaquest cas el que descriu és la decadència física i mental de Jean-Paul Sartre, un “granhome” molt respectat.

Després de la mort de Simone de Beauvoir l’any 1986, van començar a aparèixer els seus dia-ris íntims (el primer, Diari de guerra: setembre del 1939-gener del 1941, és un testimoni histò-ric de gran vàlua sobre la vida de la ciutadania francesa sota l’ocupació nazi) i la seva corres-pondència. Les C a rtes a Sart r e (1990) revelen la intensitat i la complexitat de la relació que elsva unir, però la publicació de les que va adreçar a l’escriptor nord-americà Nelson Algren(1997) i al periodista francès Jacques Bost (2004) descobreix una altra faceta tant de la donacom de l’escriptora, massa sovint assimilada a la companya fidel i gelosa d’un dels filòsofs mésinfluents de la segona meitat del segle XX, Jean-Paul Sartre.

Recentment s’ha sabut que Simone de Beauvoir va deixar traces escrites de totes les sevesvivències des de la seva infantesa fins a la mort, tot cons-truint així una obra memorialística que potser superaen originalitat i interès la seva producció literària de