UNA GÌRGOLA

QUE

DUGÚE COA

I

ixò era i no era una doneta viuda que just

tenia una fiya, que nomia Catalineta.

Se vivien de ses girgoles que trobaven.

Un dia en trobaren una com un llensol.

La arrabasaren, i de sa rel surt un gigant.

-Quina l'heu feta? diu es gigant. M'heu

arrabasada una oreya.

-Jo no hu he he fet per mal! diu aquella doneta,

mes retgirada que un cuch. Som una pobreta viuda i

m'he de guanyar la vida cercant girgoles. Just tench

una fiya que encara no me guanya res i jo l'he de

mantenir.

-¡Ay una fiya! diu es gigant. ¿I que li diuen?

-Catalineta! diu sa viuda.

-Res, diu es gigant. Per compostura, me dureu Na

Catalineta dins un any i un dia. I no tengueu ansia

d'ella. Si ella fa bonda, no vos queixareu de mi.

Figurau quin transtorn per aquella pobre viuda

haver de doanr an es gigant aquella fiyona des seu

cor. No s'ho poria treure des cap i no feya sino

plorar.

Ara Na Catalineta, tot lo contrari, anava ben

xalesta i no parava de dir:

-¡Ja hu veurem què serà aqueix gigant!

Quant feu un any i un dia d'aquella feta, sa pobre

II

viuda se'n va ab Na Catalineta an aquell punt mateix

a on havien trobada aquella girgolasa. Ey troben es

gigant, i s'enfonya ab Na Catalineta dins es forat

que havia deixat en-terra sa rel de sa girgola.

I sa pobre viuda, feta un mar de llàgrimes, se'n

haguè de tornar a ca-seua sense aquella fiyona des

seu cor, cuydant a estellarse de pena i desconort.

Es gigant se'n dugué Na Catalineta lluny ben

lluny, dins un castell enrevoltat d'unes muntanyes ben

altes.

-Això ès ca nostra, diu es gigant a Na

Catalineta. Si tu fsas bonda, si me creus de tot lo

que te manaré, estaràs com una reyna. No te faltarà

res may de lo que hages master. Trobaràs sempre sa

taula parada a's demati, a's migdia, a's vespre, i es llit

fet per anar a dormir. No hi haurà negú que te fassa

es perque ni que te don gens de sudà, ni que te fassa

bellumes de res. Jo no més vendre cada hora-baixa,

sol post, i me'n tornaré a punta d'auba lo endemá

demati. I sempre que te falt res, ja m'ho diràs.

A Na Catalineta allò li vengué molt de nou, però

aviat s'hi hagué adjovada an aquella vida tan

estranya.

A's demati se desxondia ab so sol, i ja trobava es

berenar a damunt sa taula. Berenava, i tot d'una

esplat, sa guinaveta, sa cuyera i sa forqueta i es

III

torca-boquets prenien el vol cap an es rebost, que

s'obria, aquelles coses ey entraven, es rebost tornava

tancar, i fins a migdia no tornava veure moviment de

res.

Però an punt de migdia sa taula se tornava

parar, i vos assegur que no hi faltava de un amén de

res i que cada dia ey havia un dinar de primera bona.

Na Catalineta feya un bon cap de taula, perque no

tenia cap mal-de-caps de res, i de delit en tenia per

vendre.

I encara no havia acabat de dinar, com zas! plats,

greixonera, cuyera, forqueta, guinaveta, tassonet,

saleret i torcaboquets prenien el vol cap an dins es

rebost i ses estovayetes feyen lo mateix i no'n queya

una mica que era una mica. De manera que se taula se

posava i se llevava tota sola.

I ab sopar suxxeia lo dos doblers de lo mateix, en

comensar a fer fosqueta.

En no menjar, Na Catalineta se pasetjava per

damunt ses torres des castell i allà escampava la

vista per totes aquelles muntanyes que l'enrevoltaven.

Molts de dies veya passa cassadors, que menaven

estols de cans i cusses que encalsaven esbarts de

conis i llebres; i qui tenia cames, les treya, com

bellament poreu pensar: un cop es conis i ses llebres

pagaven la festa, i altres es cans i cusses corrien de

IV

bades.

Un dia Na Catalineta reparà que un cassador

d'aquells la se mirava més a ella que no es conis i ses

llebres.

-¿Qui deu esser aquest? pensa ella. ¿Qui deu

esser?

¿Que me'n direu? Ell al punt Na Catalineta deixà

anar de mirar ses muntanyes i es cans i ses cusses i

ses llebres i es conis, i tota sa seua idea era de

mirarse aquell casssador, que la se mirava tant a ella.

¿En voleu sebre més? Se passaren una partida de

setmanes que es casssador, en pujar Na Catalineta

dalt ses torres des castell a escampar la vista, ja era

allà baix que l'atalayava i ella a ell.

-Però ¿qui deu esser ell? deya Na Catalineta.

-¿I qui deu esser ella? deya aquell cassador.

Allò no porie segui gayre d'aquella manera.

Per un vent o altre aquell bony havia d'esclatar.

A la fi es casador s'acosta an es castell, just baix

de sa torre a on guaytava Na Catalineta.

I allà ell mira que mira aquella al·lotona, a la flor

del mon, alta, prima, ab una cabeyera que li pegava

p'es genoys, ben tayada de per tot, bella com elsol.

Com feu tres dies que la se mirava, sense gosar

bada boca d'estisat que estava de tanta de galania i

gentilesa:

V

-Senyora Altesa, digué es cassador a la fi. ¿Sou

un àngel del cel o criatura humana?

Na Catalineta romangué tota enpegueida

d'aquelles paraules que es cassador li endressava. A la

fi pogué embarbollar aqueixes paraules:

-I jo amb-e qui parl?

-Parlau, senyora, ab En Bernadet, fiy de Rey, que

està seny a perdre per vòs i que faria qualsevol cosa

per podervos servir i regositjar ab tota la meua

ànima aixi com vos mereixeu. I es vostro nom quin ès,

si's pot sebre?

-Jo he nom Catalineta! diu ella.

-Catalineta! diu En Berandet. ¡Ja no hi ha nom

que m'agrat més!

-¡Berandet! diu ella. ¡A mi si que m'agrada aquest

nom!

Re, diu ella. Dins set dies torn an aqueixa bora i

baix d'aqueixa torre, i en parlarem més d'aprop.

Dit això, Na Catalineta devalla de aquella torre, i

En Berandet no la va veure lluir pus.

Veyent que ella no tornava guayta, En Berandet

donà per acabada sa cassada, i se'n torn tot consiròs

a caseua.

Aquell capet de Na Catalineta se posà com una

olla de caragols, no cernia de son cedàs. Li fogiren

ses ganes de tornar damunt ses torres des castell per

VI

estendrehi la vista.

Un dia per xamba guaytà per una finestra des

castell i afinà lo que no havia vistmay: un grandios

jardi.

A's vespre com vengué es gigant, que ella li deya

mon pare, li diu:

-Mon pare, avuy he reaprada una finestra que

beca dins un jardi.

-Si, que ès ver, diu es gigant. ¿I encara no te'n

eres temuda?

-No, diu Na cAtalineta. ¡O que m'agradaria veure'l!

¡Que m'agradaria porerm'hi passatjar!

-Res, diu es gigant, per lo bona al·lota que t'ests

demostrada, t'hi poràs passetjar una hora cada dia.

¡Ses al·lotes com tu que si passatgen, tornen fades! i

ses fades, ja hu saps, sòn males de capturar. El dimoni

només les guanya de banyes.

Es gigant li digué a on era sa clau des jardi i li

comanà que, entrarhi, rodàs clau de dins, i en sortir,

en rodàs de defora itornàs sa clau an es seu lloch.

Na catalineta dona milions de gràcies an es

gigant de lo complacent que s'era demostrat ab ella.

Se tanca dins sa sèua cambra, i allà formà es seu

pla dient:

-En Bernadet se veu clar que me vol. Si jo li dich

de fogir ab ell, ès segur que dirà que si. Jo li tirarè

VII

ses claus de s'estable per que vaja a ensellar es cavall

que convengue. Jo mentres tant faré sa trosselleta i

nuaré tres o quatre llensols, i formaré un cap a sa

barana de sa torre des castell i m'amollaré per aquells

llensols; i en esser baix, mos posam dalt es cavall tots

dos, i de d'allà. I quant es gigant se'n tema, ¡que mos

ha d'eplegar ell! Sobre tot, demá mateix me convé

entrar dins es jardi, veyam si hi afin res per

assegurar sa nostra fuyta.

Ell lo endemá mati devers les nou, Na Catalineta

entra dins es jardi, roda clau de part de dins. tresca

tot es jardi, mira arreu per tot, i a un recó afina tres

flors: una vermeya vermeya, una verda verda, i una

blanca blanca.

Les olorà i deixaven anar una oloreta fora mida.

Mentres olorava sa vermeya vermeya, sent una

veueta que sortia d'aquella flor, dient:

-Si me cuys, allà on me tiraràs, sortirà un camp

de foch.

Mentres olorava sa verde verde, sent una altra

veueta que deya:

-Si me cuys, allà on me tiraràs, sotira un pinar

d'uns pìns més espesos que es cabeys des cap.

Mentres olorava sa flor blanca blanca, sent una

altra veuete que deya:

-Si me cuys a mi, allà on me tiraràs sortirà un

VIII

camp de tot sembrat de guinavets nous i esmolats de

fresch i més atapits que se pues d'un erissò.

-Aixi va aixo? diu Na Catalineta.

Fa un claperet devora aquelles tres flors, i diu:

-De tot quant ey ha dins aquest jardi, me basten

aquestes tres flors. A's dia que hagen de fogir,

vendré a cuyrles; i hu veurem si no capturem tots es

qui tractin d'encalsarmos!

Arriba es dia que feya set; a s'hora seletjada

compareix En Berandet. Na Catalineta guayta a

s'ampit de aquella torre des castell, i ella per primer

introit li enfloca:

-Parlem clas, Berandet. ¿Me vols o no me vols?

-¿Si te vuy? diu En Bernadet. ¡De tot! ¡de tot! ¡de

tot!

-Ido mira, diu ella. Vina en punt de mitja nit, i te

diré lo que has de fer.

Aixi hu feren: En Berandet compareix a mitja nit;

Na Catalineta li tira ses claus i lli dona ses

entresenyes de s'estable des cavalls i li diu:

-Obri s'estable sense fer gens d'estabó per que es

gigant no's desperti. Veuràs tres cavalls: un de

mitges carns, an aqueix no li digues res; un altre, que

tira més en magre que en gras, i an aqueix tampoch

li has de dir res; i un altre magre magre, aqueix has

d'ensellar. El menes aqui; i ja veuras jo quina la faré.

IX

En Berandet aplega ses claus, se'n va a mirar qui

mira per afinar aquell estable; l'afina, ey entra. Veu

es tres cavalls. repara es més magre de tots i diu:

-¿Quin possible es que mos puga dur a tots dos?

Ensellaré es que tirá més en magre que en gras, que

forast ha de tenir més forsa per durnos -Se'n va baix

a sa torre a on l'esperava Na Catalineta. Aquesta

s'amolla an sa trosselleta, com una rata, per aquell

enfilay de llensols; posa es peus en-terra; repara es

cavall i li diu:

-Berandet, ¿quina l'has feta? ¿No t'havia dit que

ensellasses es més magre de tots?

-Si que m'ho has dit, diu En Berandet. Peró he dit

jo: ¿Quin possible, tan magre com està, que mos puga

dur tots dos? i he enssellat aquest.

-Bona l'has feta, diu ella. Aquell està de mitges

carns, fa tanta de via com es vent. Aquest que has

ensellat en tanta com la vista; aquell magre magre en

fa tanta com es pensament.

-¿Vols que el vaja a baratar? diu En Berandet.

-No, diu ella, que es gigant no se'n tema, i no hu

ataquem tot.

I heu de pensar i creure i creure i pensar que

tots dos se damunt aquell cavall. En Bernadet

adavant i Na Catalineta a ses anques. I aquell animal

ja ha presa fua i de d'allà. ¡Oh quins llongos que

X

pegava!

Allò no era correr; allò era volar. Se'n hi anava

com sa vista.

Peró ¡ay! que es gigant, quant se desxondi i mirà,

com cada dia, Na Catalineta, si era dins es llit, i

trobà es niu buyt, romangué ab sos cabeys drets,

esclamantse:

-No la m'ha feta, que no la m'hagués pensada.

¿Però i ab qui deu esser fuyta sa polissona? ¡Ja deu

esser ab qualque fiy de rey! ja es segur que no deu

esser cap fiya!

Se'n va a s'estasebre, veu que hi falta es cavall

que tirava més magre que en gras, i munta damunt

aquell més magre de tots, que feya tanta de via com

es pensament.

I com es gigant pensava en Na Catalineta i en

so qui fogia ab ella, al punt elze colombrá.

Na catalineta cada instant se girava a darrera

per veure si destriaria es gigant que els encalsàs. Ja

hu crech que el colombrà que se'n venia com un llamp.

I ¿que fa ella? Tira sa flor verda verda i al acte

brollà tot un pinar grandiós, ab uns pins més

espessos que es cabeys des cap, no d'un cap pelat,

sinó ben atapit de cabeyum.

An es gigant aquell pinar li feu moltes sobres;

no poria envestir ni atravesar p'en lloch. Hagué de

XI

davallar de cavall i menarlo pe ses riendes i ben

alerta a no travalar ni embarriolarse per mig

d'aquelles soques que casi se tocaven.

Sobre tot, hagué de mester una partida d'hores

per pasar aquell pinar, donant lloch an En Berandet i

a Na Catalineta que repremguesen i se fesen molt

envant. Peró, una volta sortit d'aquell pinar, ja pega

bot dal es cavall, i aquell animaelt com un llampech de

d'allà, cap an aquells dos fogissers.

Na Catalineta el me veu que casi ja los agafava.

I ¿que fa ella? Tira aquella flor blanca blanca i

zas! brolla un camp ple de guinavets nous i esmolats

de fresch i ab sa fuya cap amunt.

-Ell ja tornam tenir es ram dins es revell!

s'esclama es gigant.

I ja se torna encamellar damunt es cavall, i ja li

dona de d'allà i aquell animalet ¡com un llamp! allò no

era corre; era volar.

¿Que me'n direu? Ell per més que En bErnadet i

Na Catalineta haguessen presa molta de ventatge, es

gigant aviat los tornà esser damunt.

Na Catalineta que cada instant se girava

darrera, se'n tem; i per salvarse de ses ungles des

gigant, li tira sa flor vermeya vermeya; i zas! brollà

allà mateix un camp de foch, tot una flamada de cap

a cap.

XII

Es gigant aqui aturà es cavall, ey pensà un poch

i a la fi diu:

-¡Mal llamp sa polissona i es qui fiug ab ella! ¡Que

se fassen sa gomena! ¡Me'n afluix d'ells i de qui prega

per ells!

Gira en coa, i ¡cap an es castell sòn ses feynes!

En Bernadet y Na Catalineta deixaran passar una

bona estona, sempre correguent a les totes, fins que

Na Catalineta digue:

-Ara mos porem aturar una mica. Se veu que es

gigant s'ès cansat d'encalsarmos! i ca-teua, Berandet,

que encara ès molt enfora?

-No, diu En Berandet. Ell ja arribam!

En Bernadet, Na Catalineta i es cavall estaven

abrusats de set.

Arriben a un pou, d'una aygo clara, i ben fresca

ben freca.

Justament ey hagué una dona que'n treya aygo, i

ben clara i ben fresca que era. conegué que aquella

gent de lo que anaven, era de pegar una bona

timbola.

Tregué just una gerra per aquells dos, i p'es

cavall en tregué un parey.

Tots begueren a voler.

Aquella dona senti que En Bernadet deya a Na

Catalineta:

XIII

-Ja som devora ca-nostra, i no está bé que mos

presemtem aixi a ca-mon pare. Tu espere'm aqui i jo

anire a dir que venim i vendràn mon pare i ma mare i

tota la Cort per rebre't com pertoca.

-Berandet, diu Na Catalineta, no'm deixis; no sia

cosa que qualque fada envejosa no't fadi i que no

pensis pus en mi.

S'escobletjaren una estona damunt aixó, i En

Bernadet fort i no't mogues, se'n volgue anar a

menar son pare i sa mare i tota la Cort per rebrerla

aixi com pertocava.

Na Catalineta s'assegué devora es coll des pou i

En bernadet se'n va, prometent i re-de-prometent que

ben aviat tornaria ab tota la cort.

Aquella dona, ab sa conversa que havia sentida,

compregué sa cosa: era fada, i digue:

-Faré tenir ver allò que ha dit aquella al·lota.

Segui de lluny un tros En Berandet, i digué ben

petit ben petit, que negu los sentis:

-Per fat i fat, que la mia mare m'ha comanat, que

lo que ara diré, sia ver i veritat: Que aquest jovenet

no se recordi pus de sa mesquina que ha deixada

devora es coll des pou!

Sobre tot, ell fonch vera sa maldició d'aquella

mala fada.

En Berandet cop en sech soblidá de Na

XIV

Catalineta, com si no l'hagues vista may ni sabés si

era en el mon.

Arriba a ca-seua. El Rey i la Reyna s'aferren per

ell perque se creyen que havia feta mala fi ab aquell

parey de dies de no veure'l blanch ni negre ni sebre

per on parava. Ell no sabé donar cap claricia de res,

com un que, després d'una llarga dormida, se desperta

i no sap res de res.

Na Catalineta se cansá d'esperar, assegudata

devora aquell pou. Veyent que En Berandet no venia

ab la cort ni sense la cort, digue:

-No hi ha vel. El m'haurán fadat. veyam jo si el

sabré desenfadar.

I digué ab tota solemnidat:

-Per fat i fat, que la mia mare m'ha comanat i un

punt més; que lo que hare dire, sia ver i veritat. Que

dins es bosch mes gran del Rey se principiy un casal,

com es del Rey mateix, an no hi falt un amén, i que hi

haja una botiga ab tota casta de robes d'homo,

cosides i sense cosir.

¿Que me'n direu? Ell a l'acte se principìa dins

aquell bosch un casal com es del Rey mateix, a on hi

havia una bona botiga de robes d'homo, unes cosides i

altres sense cosi. I Na Catalineta era sa Madona de

aquell casal i de aquella botiga, i asseguda an es

portal per si se presentava negú a comprar.

XV

Dins aquell bosch només ey cassaven es fiys de

Rey, que eren tres: En Juan, En Toni i En Berandet.

Un dia, anant a casar, destrien aquell grandiós

casal.

No pogueren estar que no s'hi acostassen. Veren

aquella fadrineta en es portal, tan gran, primetxola,

ben tayada de ses parts des seu cos, ab aquella

cabeyera rossa tan llarga, ab aquella cara tan

garrida, tan ayrosa....

Però nenguns gosaren acostars'hi. S'estimaren

més envestirla sense altre alta companyia que ella

mateixa.

Se feren enfora des casal, peró ab unes ganes

ben fortes de tornarhi i d'aclarir qui poria asse

aquella al·lota, tan gentil, tan garrida, tota sola dins

aquell casal i dins aquell bosch. I no s'aturaven de dir

ells ab ells:

-¿Qui serà? ¿qui no serà, aqueixa pitxorina?

¡Tan garrida i tan tota sola i ab tan poca por!

P'es cami, fins a ca'l Rey, no parlaren d'altra

cosa.

Es vespre, com se'n anaren a colgar, En Juan, es

major, diu:

-Res, demá me'n hi vaig jo, a treure'm es gat de

sach. ¡Veyam qui serà aqueixa revel·lera!

En Juan lo endemá a mitjàn capvespre pren ats

XVI

atapins cap an aquell bosch, i no s'atura fins que fou

davant aquell bell casal.

Troba sa fadrineta dalt es portal, lo mateix que

si l'esperàs. S'hi acosta i ja l'escomet, dient:

-Alabat sia Deu!

-Per a sembre sia alabat Deu! diu ella.

-I ¿que heu posat una botiga de roba dins aquest

bell casal?

-Si-fa, diu ella. Vuy veure si aixi mateix vendràn

compradors.

-Ab tota bona vendedora me sembla que de

compradors no'n faltaràn, diu En Juan.

-Ja me diria bé, si fos aixi, diu ella.

-Jo per la meua banda, diu ell, voldria veure es

guarda pits que teniu. Veyam si hi ha cosa des meu

gust.

-Entrau, diu ella, i veureu lo que tench, si vos fa.

En Juan entra dins aquella grandiosa botiga,

mirantla-se ben arreu, mentres aquella pitxorina se

posa a treure damunt un taurell guardapits de seda i

més guardapits de seda.

En tregué un munt.

En Juan posa a mirarlo-se d'en un en un, i de

prim conte.

-¿Que tan mateix n'hi ha cap que vos fassa? diu

ella.

XVII

En Juan fa de resposta:

-Jo vos dire, Madona; jo venia, a dir ver, per res

de guarda-pits.

-¿Idò perque me'n heu demanats? diu ella.

-Vos seré franch, diu ell; això des guarda-pits ès

estat una escusa. Jo per lo lo que som vengut, era per

veure si'm donarieu posada per aquesta santa nit.

Sa pitxorina no s'estranyà gota de tal sortida, i

digué:

-Aqui poreu romandre, si vos aconortau de

seguir es costums d'aquesta casa.

-Desde ara m'hi conform en tot i per tot, diu ell.

Conversa qui conversa, se feu hora baixa, es sol

s'enremá, comensa a ferse fosch, i sa pitxorina diu:

-Aqui, en comensar a esser fosch, tancam

adavant, posam barra i jo comens es sopar, i pas el

Rosari mentres tant. Supòs que estau conforme.

En Juan hagué de dir que si.

-Idó, diu ella, entrau dins sa cuyna i mos

senyarem; i jo ab so meu espay comensaré es sopar. I

parlem de tot; i ¿quin sopar feys, vos? ¿que atacau

fort? perque jo li pech primet primet, perque sempre

he sentit a dir que per passar bona nit, no hi ha com

pegarli primet primet: a punt de colació, mitxa panxa

arrip no arrip. Unes quantes de sopes, un plat d'olives,

i tot lo més, un ou estrellat.

XVIII

En Juan no tengué pit fer contrari de res a sa

pitxorina, sino que digué:

-Feys lo que acostumau cada vespre.

An En Juan li venia de nou tot lo que veya

d'aquella al·lota i tenia ganes ferm de preguntarla de

mil coses; peró no gosava.

Ab aixó, ella se senya Per lo senyal i En Juan feu

altre tant.

-¿Que voleu dir davant? diu ella.

-No, digauhi vos, qui sabeu es costum de la casa.

diu ell.

I sa pitxorina ja va esser partida. Comensa es

Misteris de Goig, i venga un bon Pare-nostro i ses

deu Ave-Maries, Peró sense deixar cap mot ni

comensar que En Juan no hagués acabat.

I com hagúe acabades ses cicnch desenes de

Goig, que En Juan creya que dirien Sa Salve i sa

Lletania i bona nit, sa piutxorina comensa es

Misteris de Dolor, i dites ses cinch desenes de Dolor,

envest es Misteris de Glòria. I acabades ses cinch

desenes de Gloria, fa sa Representació, peró ben

llargaruda. Arriben a dir a sa Salve i llavo sa

Lletania, i per afegitó un bon enfilay de Pare-

nostros.

Res, En Juan comensa a becar, a dormir i sa

pitxorina el desxondia, mig riguetse'n, dientli:

XIX

-¡Hala que ja acabam! No dormigueu, per amor de

Deu, que no arribarem a acabar!

Com hagueren acabada aquella resada tan

feresta, Na Catalineta tengué sa greixonera damunt

ssa taula, ab sos plats, cuyeres i forguetes i

guinavets, i tassons de crestay i torcabocaques

corresponents.

-Què ès? diu ella. ¿Que estau per sopar?

-Ja hu crech que si! diu ell.

-Idò, voleu que diguem es Pare-nostro i ses Tres

Ave-Maries.

-Diagau tot quant tengueu costum de dir!

s'esclama En Juan.

Diuen es Pare-nostro i ses tres Ave-Maries, i sa

pitxorina fa plat an En Juan, ben acaramull.

-Ja n'hi haura! diu En Juan.

-Es que es meu gust, diu ella, ès que fasseu un

bon cap de taula, o sino hauràn de dir que som una

mala cuynera, i me sap greu que m'ho diguen.

Ab això s'esclama sa pitxorina:

-¡Cap com aquesta! ¡ara no he pensat ab so platet

de ses olives! ¡vetallà defora s'aufabieta, dins es

rebost! D'aqui el veuen.

En Juan s'hi gira, l'afina, i ja s'aixeca per anarlo

a dur.

Ella fa com que anarhi; però deixa que En Juan li

XX

pas davant i que agaf es platet de ses olives, que era

buyt, i l'afica dins s'aufabieta per omplirlo d'olives.

Tot amb u, Na catalineta diu:

-Per fat i fat que la mia mare m'ha comanat i un

punt més, que lo que hare dire, que sia ver i veritat:

Que En Juan umpla i buydi es platet de ses olives dins

s'aufabieta fins que jo diré basta!

I ¿Que me'n direu? Ell En Juanja fonch partit a

omplir i buydar es platet de ses olives sins

s'aufabieta, però tan depressa, que no se donava raò

de ses mans; i no se poria aturar en via neguna.

Sobre tot, ell sa pitxorina sopà ab quatre

grapades, i se'n aná dins sa seua cambra, se tancá de

part de dins i se colga ben colgada, i dormi tota la

sant nit.

I En Juan allá dins es rebost, umpl qui umpl i

buyda qui buyda es platet de ses olives disn

s'aufabieta.

I aixi se passá tota sa nit flastomant i maleint

s'hora qui era entrat dins aquell casal i dins sa

botiga de robes i que s'havia escoltada aquella

traydora de fadrineta, més pòlissa que una geneta,

que li havia donat es brou tan bil·lo bil·lo.

Com foch auba clara, sa fadrineta de desxondeix,

pega cossa a n es llensol, se vest ab tot lo seu espay,

diu un bon enfilay de Pare-nostros, ses Tres Ave-

XXI

Maries i Sa Salve, i diu:

-Ara anem an aquell estornell a ceure si ha de

dur a sa taula es pletet de ses olives, o que!

Entra a sa cuyna i el m'afina dins es rebost

devora s'aufabieta de ses olives, umpl qui umpl i buyda

qui buyda es platet, més cremat que una esperdenya,

tayant claus i fent flamada.

-Basta! diu ella.

En Juan cop en sech s'aturà. Pren portal cap a

defora com un llonzí.

I anava tant tratornat, que esbronca per dins un

llenyer de revells, argelagues i garanyoners, que

l'escarrixaren i l'espinaren de mala manera. En sorti

aixi com pogué, i ja li hagué estret de d'allà, tant

com en poria treure.

-Escoltau, germà! deya sa pitxorina. ¡Ses sopes

vos esperen d'anit passada ensá!

-Ara es hora de sopes! diu En Juan. ¡Que es

fassen trons ses sopes i que les va fer!

-¡Veyès si vos n'anireu sense berenar! diu ella. ¡Si

no voleu sopes, vos faré una truyta ab sobrassada!

-Feyvos trons vós i sa truyta! diu ell ben enfora

perque no s'era aturat de correr per no esserhi de

mes.

I bé crida sa pitxorina, però En Juan no àna

d'aturarse, i no para de correr fins que tengue alè i

XXII

arriba a ca-seua aixi com pogué.

En Toni i En Berandet li sortiren a cami a veure

com li havia anat.

-Malament de tot! digué.

I contá fil per randa tot lo que li havia passat.

-Res, digue En Toni, demá ey aniré jo, veyam si

també se voldrá riure de mi. ¡Ja será el dimoni ella si

també me banya es nas de saliva!

Convengueren es tres germans de no dir res a

negú de tot aquell bugat fins i tant ey fossen anats

tots tres a veure aquell dimoni de fadrineta, veyeam

si la porien safalcar en lloch d'ella safalcarlos a ells.

Sobre tot, ell es dia selietjat, En Toni a mitján

capvespre pren es bobiot cap an aquell bosch i an

aquell casal de sa fadrineta.

Ey arriba horabaixando, i d'enfora ja la colombrá

sa pitxorina dalt es portal.

I tant s'hi acosta, que al punt fonch a deu passes

des portal.

-Alabat sia Deu! diu ell.

-Per a sempre sia alabat Deu! diu ella.

En Toni feu poch sá poch llá com En Juan:

demana per veure quins guarda pits de seda tenia;

ella els hi posá tots dalt des taurell; ell los se mira ab

tot espay, i demana si n'hi ha més, ella li diu que no; i

En Toni acaba per dirli que allò de guardapits no era

XXIII

més que una escusa; que ell per lo que hi anava, era

per voure si li voldria dona posada per aquella santa

nit.

-Poreu romandre bellament, diu ella. I heu de

creure que vos voldreu subgectar an es costums de la

casa.

-Ab mol de gust, diu En Toni.

-Res idò, diu ella. Jo som s'al·lota més franca del

mon. Per dirho aixi com ès, avui feym bugada i em de

buydar. Si voleu, anem a sa bugaderia; i an es mateix

temps que buydarem, porem conversar. I si vos voleu

buydar, també vos poreu espassa ses ganes.

-Si que m'agrada s'idea! diu En Toni.

Se'n van dins sa bugaderia, posen foch a sa

caldera, plena al raset d'aygo.

Quant comensa s'aygo a esser teba, comensa sa

pitxorina a buydar, tirant ab so buydador aygo

damunt sa roba composta dins es cosi.

I tia que tira aygo de se caldera damunt sa roba

des cossi, fins que troba que ès hora i obri es grifó

des cossi i s'aygo que ès passada per dins sa roba

que hi ha composta, surt p'es grifo i cau altra volta

dins sa caldera. I de dins sa caldera ab so buydador

¡hala a tonarla tirar damunt sa roba des cossi!

Com ey hagué una bona estona que se pitxorina

feya això, En Toni digue:

XXIV

-I yo ¿que no he de buydar una estona?

-Si tant empenyat hi estau, diu ella, jau es

buydador i ja poreu esser partit.

En Toni pren es buydador i ¡hala buyda qui

buyda!

-Si que sou trempat per buydar! diu ella. Ell

pareix que no heu feta altra cosa may!

-No vos ne rigueu masa, tampoch! diu ell.

-No es res de riure! Es la pura veritat que hi

teniu molt d'ayre i molt de tranch.

En Toni ab això prengué mes coratge y hu feya

de tot per buydar a la vela.

Ab aixó Na Catalineta, ab escuses d'anar a tancar

ab barra es portal de davant perque ja comensava a

fer fosqueta, surt de sa bugaderia, se'n va a tancar, i

diu:

-Per fat i fat que la mia mare m'ha comanat i un

punt més, que lo que ara diré, sia ver i veritat: Que

aquest estornell que buyda, no's puga a turar de

buydar i llavó de tionar i bufar an es foch fins que jo

dire basta!

I allà haurieu vist En Toni un cop buyda qui

buyda fent navegar a la vela es buydador, i un cop

ationa qui ationa es foch i bufa qui bufa a fi de que

estigues ben encès, i altra volta a buydar!

L'homo prova d'aturarse; pero ca! es seu cosset

XXV

no tenia posa, i no havia més remey que o buydar, o

tionar es foch o bufarhi.

I des-i-ara mirava si sa pitxorina s'entregava;

però ca! ses darreres que tenia ella d'acostarse a sa

bugaderia! Ella lo que se va fer es sopar, passà el

Rosari, se calà ses sopes, se tancà dins sa seua

cambra de part de dins, i se colga, i fins lo endemá

que se desxondi a punta d'auba. Se vest, surt de sa

cambra, se'n va a sa bugaderia i m'hi troba En Toni

¡buyda que buyda, i ationa qui ationa es foch i bufa

qui bufa per que fes bona flamada, i altra volta a

buydar!

Aqui ella diu:

-Basta!

En Toni cop en sech se pogué aturar de tota

aquella tres-ca-la-mena que havia feta tota sa

vel·lada i tota la santa nit.

I lo que feu ell tot d'una, pendre portal tot afuat.

Com no hi veya de ràbia, envest a sa soca d'un

noguer, i ab un poch més sobri es cap. Se fa un

brevorol, pero torna pendrea sa fua, i de d'alla, tant

com en poria treure.

Bé el cridava sa pitxorina de dalt es portal que

tornás arrera per berenar; peró ell no la s'escolta,

tirantli un esplet d'asperges i de flestomies, enviantla

fer punyemes.

XXVI

En Toni corregué fins que tengué alè, i llavò

se'n anà tira-tira cap a ca seua.

En Juan i En Berandet li sortien a cami, i los

contà s'endemessa de sa fadrineta, dient que allò no

era una al·lota, sino un dimoni en forma de al·lota, i

que era lo millor no voldre'n sebre res pus, i que ell se

feya trons d'ella i de qui pregava per ella.

En Bernat digue:

-Jo ¿que voleu que vos diga? Allà on ey sou

anats voltros, trop que me pertoca anarhi jo, i serà lo

que Deu voldra. Per això, demá en haver dinat, m'hi

espitxare, i eu veurem si m'enjoncà a mi com vos ha

enjoncats a voltros.

I En Berandet, aixi com eu digué, eu va fer tenir

ver: lo endemá a mitjan capvespre, se posa ses cames

en es coll i de d'allà cap an aquell bosch, cap an

aquell casal.

D'un tros lluny ja colombrà Na catalineta dalt es

portal com si l'esperàs.

En Berandet al punt ey fonch.

-¡Alabat sai Deu! digué ell.

-¡Per sempre sia alabat Deu! respon ella.

-¿Es aqui, diu ell, que hi ha botiga de roba

d'homo?

-Si-fa, diu ella. I si envoleu, entrau; i ja poreu

esser partit a mirar quina roba voleu.

XXVII

-Uns guarda pits me convendria comprar, diu En

Bernat.

-¿De seda, d'endiana, de bri? diu ella.

-De seda, diu ell.

Aqui sa pitxorina se posa a treure guarda-pits i

guarda-pits, uns bons i altres millors.

En Bernat mira qui mira guarda-pits, acabá per

dir:

-Parlant en plata, no vench per comprar guarda-

pits, sinó a veure si me voldrieu donar posada per

aquesta santa nit.

-A tota persona de bé, com he de creure que sou

vós, donam posada en aquest casal.

-Jo m'hi tench per persona de bé, diu En Bernat. I

sempre allà on som anat el demati, ey he pogut

tornar el cap-vespre.

-Idò contau desde ara en que vos donarem

posada, diu sa fadrineta.

Conversen una mica de lo que los venia a davant,

fins que sa pitxorina setreu aquesta:

-Parlem de tot, ¿I per sopar, que vos estimareu

mes?

-Lo que més estimeu vos, diu En Bernat.

-¿I si feyem unes sopes ab ous i uns escaldums de

gallina? diu ella.

-Si ès es vostro gust, ja ès es meu.

XXVIII

-Res idò, diu ella, farem sopes ab ous i uns

escaldums de gallina. i com lo que s'ha de empenyorar,

que se venga, si hu trobau, anem ara mateixa agafar

sa gallina, li torcem es coll, la plomam, li treym es

cor, es fetge i es budells; i de la resta me'n carrech

jo, i an es mateix temps comensam ses sopes i bil·lo

bil·lo passarem el Rosari, i llavò sopam.

Ab això aquella al·lota parteix cap a agafar sa

gallina. En Bernat li pitja darrera.

-L'hem de triar grasseta! diu ella.

Al punt en troben una partida. En Berant

n'aplega una la du a mostrar a sa pitxorina a veure

si la troba de bones carns. Ella diu que n'agafi una

altra, per ventura serà millor. Ell n'agafa un altre; les

sospesen totes dues, i ella troba que sa primera

encara se'n du sa ventatge.

Se'n van ab sa pobre gallina a ses cases; sa

pitxorina li torç es coll i la comensen a plomar tots

dos. Plomada, li obrin es ventre, li treuen es cor, es

fetge i es budellets, primer les fan nets ab vinagre i

aygo.

Llavò sacorren sa corpora, la fan trossos, los

tiren dins sa pella, posada dalt es foch i comensen

ets escaldums.

Ab això, es sol s'era post i sa fosca s'entregava.

Na Catalineta diu:

XXIX

-Es hora de tancar es casal i posar barra perque

no mos entrin es que no hem de mester.

Ella s'aixeca i se'n va an es portal, tanca i posa

barra aficnatse de bell nou dins sa cuyna.

-Ara, diu ella, mentres sa gallina cou, poriem fer

ses sopes i passar el Rosari.

-Trop que heu pensat bé, diu En berant.

-¿Que he de dir davant o ey direu vos? demana

ella.

-Digau vos, diu En Berant, segons sa vostra

costum.

Ella se senya per lo Senyal, En berant fa dos

doblers de lo mateix; i ella com qui no n'es, fonch

partida per ferli passar, no sols una part des Rosari,

sino tres Parts, es Saltiri sencer, i llavó li fa ver els

Passos i per afegitó un bon enfilay de Pare-nostros.

En Bernat no hi veya de cap bolla ab tant de

resar, i l'homo estava empegueit de dir que ja n'hi

havia prou.

A la fi ella posa taula, du sa grixonera de sopes i

lleva els escaldums des foch, i una oloreta que

deixaven anar, d'allò d'allò.

S'asseuen a sa taula, ella diu es Pare-nostro i ses

tres Ave-Maries.

I com pegava sa priemra cuyerada de sopes, ella

s'esclama:

XXX

-¡O quin descuyt que hem fet! No hem pensat a

posar dins sa pastera es plat de ses menudències de

sa gallina. i si es gats les afinen, les llevaràn des

vent.

Sa pitxorina anavar a aixecarse per posar aquell

ditxòs platet dins sa pastera; però En bernadet li

trenca al davant i se'n va a dur aquell platet dins sa

pastera, que era dins es pastador.

I mentres ey era, sa fadrineta diu:

-Per fat i fat, que la mia mare m'ha comanat, i

un punt més, que lo que ara diré, sia ver i veritat:

Que En bernadet pos es platet dins sa pastera i el

trega, i le hi torn posar i el torni treure i que no se

puga aturar fins i tant que jo diga basta!

I heu de creure i pensar i pensar i creure que En

bernadet ja va esser partit a aficar es paltet dins sa

pastera i a treure'l i tornarlehi posar i tornarlo a

treure, sense porerse aturar gens ni mica, per més

que ell feya tot quant sabia per aturarse.

Mentres tant sa bergantella se calà un bon plat

de sopes ab doa ous damunt i llavò una bona platada

d'escaldums.

I a les hores se tanca dins sa seua cambra, se

colga i s'adorm; i fins lo endemà a punta d'auba no

torna obri ets uys. Pega cossa an es llensol; se vest

ab tot es seu espay, surt de sa cambra, i m'afina En

XXXI

Berandet dins es pastador, que cuydava fer uy

aficant dins sa pastera es platet de ses menudencies

de sa gallina, i treguentlo altra volta i tornantlehi

aficar i tronatlo treure com un desesperat.

Aqui ella diu:

-¡Basta!

I a l'acte En Bernadet se pogué aturar.

I ¿que fa ell tot d'una? Pega fua an es portal,

surt a defora com un llonzi i pren de quatres.

Trevala a un reclau; cau de copes, pega una

grandiosa grufada, se pela tot es nas i el s'esclafa i

sanch i sanch; pega ab un bras a una quintera de

devora es cami, i el se treu des lloch.

Sa pitxorina veu allò i hi va correns; però En

Berant no la esperà, sino que, aixi com pogué,

s'aixeca i de d'allà coixeu coixeu.

Sa fadrienta no parava de dir:

-¿Què ès aixo germanet? ¿Que vos heu fet mal?

¡Tornau arrera i vos rentaré ses farides i les vos

enbenaré!.... ¡I llavò berenarem!

En Berandet poch la s'escoltava, sino que seguia

de d'allà tant aviat com poria flastomant i

aspiratgiant, enviant sa fadrienta allà on no hi plou,

fentse trons d'ella i de qui pregava per ella.

-¡Ay Deu meu! deya ell. ¡De bones me som escapat!

¡Ay aqueys genoys meus! ¡Tota la vida elze duré

XXXII

senyats! ¡Ay aqueix nas meu! ¡Ja no tornarà esser pus

lo que era! ¡Ay aqueix bras meu! ¡Per mi el m'hauré

afollat per tota la vida!... ¡Qui hu'via de dir de tal

al·lota!... ¡Però allò no ès una al·lota! ¡Allò ès un

dimoni! ¡I ventura que li he pogut escapar!.... ¡Ell me

matava si ni li hi fuig! ¡No tenia cura ni remey! ¡Me

matava! ¡No tirava cap cossa!

I fent glosses aixi, En berandet se'n anava cap a

ca-seua coixeu coixeu.

Com prou n'hagueren parlat, resolgueren

contarho a son pare, perque aixi mateix era blau es

fester: haver tenguda sa poca alatxa tal fadrineta de

plantar un casal dins es bosch del Rey ab una botiga

de robes, i haver feta des tres fiys del Rey aquella

burla! ¡Alló no poria anar ni ab rodes; i el REy havia

de fer un escarment, si no volia que tothom li perdés

es respecte!

Com el Rey sentir es sementer que es tres fiys li

feren d'aquella fadrineta, les doná una bona espolsada

i les digué es nom des porch perque havien permés

que se'n rigués d'ells d'aquella manera tal al·lota.

I a l'acte l'envia a menar, i que la pasetjassen

dalt una somera per tota la Ciutat i llavó en farien

quatre corters.

Parteixen quatre criats a menar sa bergantella.

Com elze sent, ella diu:

XXXIII

-I ¿que he de menar sa somera meua o el Rey me

farà posar damunt una de ses seues?

-D'aixo no'm saben res! diuen es quatre criats.

Per no errar, lo més curt ès que anem a demanarho

an el Rey.

Se'n hi van i el Rey los diu:

-Si ella en té una de somera, que la men, i aixi

en sortirem més barato!

Es criats tornen a donar aquest recaldo a sa

pitxorina, que a l'acte ensella sa somera, s'hi posa

damunt, i ¡hala cap a ca'l Rey!

Ey arriba ab sos quatre criats; van a dirho an el

Rey: qui crida la Reyna, es tres fiys i tota la Cort, i

dona orde que comensin a pasetjar sa pitxorina per

tota la ciutat.

I lo bo era, que tothom la se mirava ben arreu i

tothom deya:

-¡Quina llastima haver de matar una al·lota tan

garride, tan gentil, tan ben tayada de totes ses parts

des seu cos!

Aqui Na Catalineta diu, damunt sa somera i sense

que negú la sentis:

-Per fat i fat que la mia mare m'ha comanat i un

punt mes: que lo que ara diré, sia ver i veritat: Que el

Rey i la Reyna i es tres fiys del Rey i tota la Cort no

s'aturin de besar davall es rebasselll de sa coa de sa

XXXIV

somera, i que no tenguén repos si no hi bessen i tant

jo diga basta!

¿Què men direu? Ell encara sa pitxorina no havia

acabades aquellas paraules, com el Rey i la Reyna ja

estigueren abocats a darrera sa somera i besa qui

besa davall es rebassell de sa coa de s'animalet.

I es tres fiys del Rey també s'hi abocaren cridant:

-Deixaumos besar a noltros, que no porem estar

que no hi bessem! ¡Mon pare i mumare, decautauvos!

¡Feysmos lloch! ¡Ara mos toca a noltros! ¡Ay quina

basera més rabiosa ques mos ha agafada!

I no hi hagué altre remey que deixarloshi acostar

an aquell ditxós rebassell i que se'n assaciassen de

besarhi.

I llavó vengué tota la Cort, i tots aquells senyors

tan ampuilats i tan enllimonats i entonats ¡hala a

besar davall es rebassell de sa coa de ssa somera!

I tots volien esser es de davant i negú volia

romandre darrera.

I alla n'haurieu vistes de sempentes i costerades

per pasarse davant un ab altres.

Tota la ciutat s'era entressentida de pas de sa

fadrineta davant ca'l Rey s'era aplegada una gernació

may vista; i no vos dich res de lo que deya tothom de

veure el Rey i la Reyna i es tres fiys del Rey i tota la

Cort besa qui besa.

XXXV

A les hores aquesta pega cimada a sa somera i li

dona cap an es pou a on s'eren aturats ella i En

Berandet, com venenien des Castell des Gigant.

I ¿Que vos creys que feren el Rey, la reyna i tota

la Cort, veyent que sa fadrineta i sa somera no les

descompareguessen.

Com arribaren an es pou, sa fadrineta atura sa

somera, i crida:

-En Bernadet, fiy de Rey, que trega una gerra

d'aygo d'aquest pou, si voleu que la festa acabi en

pau.

Tots s'aturaren enrevoltant es pou, cerquen una

gerra, i En Berandet la treu des pou plena d'aygo.

En Bernadet pega una bona timbola, i llavó se

posa a mirar a sa fadrineta i mira qui mira.

-¿Que me mires? diu ella.

-Si, que te mir! diu ell.

-¿I ara no'm coneys! diu ella. ¿No'm cneys i

fogirem tots dos des castell des Gigant i venguerèm

a beure aqui?

-Si, Catalineta, que te conech! diu En Bernadet.

Ara m'ets tornada a la memorià!

Aqui En Berandet contà tot lo que li havia

passat ab Na Catalineta; el Rey i la Reyna i tota la

Cort i tota la Ciutat cregueren que era la pura

veritat.

XXXVI

El Rey fé devallar Na Catalineta de sa somera, la

feren pujar damunt una mula, ensellada tan

magnificament com saberen; En Berandet pujà

damunt un cavall; i costat per costat ab Na

Catalineta, cap a la ciutat. I el Rey i la Reyna, i En

Juan i En Toni i tota la Cort darrera i tota l'altra

gent cuydant a esgargamellarse cridant:

-¡Viva la Princesa Catalina! ¡Viva el Princep

Berant! ¡Viva! ¡Viva!

El Rey mana que enrenguen la cosa p'es

casament i no hi planquen res.

Aixi ho feren; i es dia salietjat se feu s'esclafit:

se casaren En Bernadet i Na Catalineta.

I venguen unes nosses de pinyol vermey, i un ball

vitench de tot, i festes i sarau per llarch.

I En Bernat i Na Catalineta visqueren anys i més

anys.

I encara deuen esser vius, si no se son morts.

I al cel mos vegem tots plegats.

Amén.